Han jugat: Carla, Neus, Lia M, Lia N, Cèlia, Xènia, Anna, Mar, Èlia i Candela. Ens ha vingut a animar la Núria.

Benvingudes a un dissabte que reflecteix l’essència del bàsquet a la perfecció. Alhora m’agrada perquè són conceptes i situacions que us he estat explicant al llarg de la temporada.

Comencem el partit d’escàndol, defensant i atacant de meravella. Les de la banqueta, els pares/mares i jo estàvem al·lucinant i les jugadores que havien de jugar el segon quart tenien una barreja d’emocions entre eufòria i respecte perquè havien de sortir a pista deixant el llistó tan alt com les seves companyes. I així va ser. És un dels pocs partits on tots els quintets em responen bé i el partit és un show el segon, tercer, quart, cinquè, sisè i setè quart. I arriba la catàstrofe. Guanyant el partit de 20 punts amb una extrema comoditat i una confiança absoluta ens fan un parcial de 25 – 4 i s’enduen el partit. El còctel d’emocions aquest cop era desbordant: desconcert, impotència, sorpresa, ràbia, tristesa, estupor… Vaig intentar revertir la situació animant, cridant, renyant, demanant temps mort, fent canvis… em va resultar impossible.

Havent posat a la gent en context n’extrauré les lliçons i parts positives:
 Quan jugo al parxís amb el meu pare i li mato totes les fitxes només començar la partida sempre em diu: no és com es comença sinó com s’acaba. I aquesta frase m’ha perseguit en quasi totes les situacions. I aquest partit n’ha estat un exemple. Si ho veieu des de la seva perspectiva, tenien a davant un equip que guanyava de 20 jugant el millor bàsquet que deuen haver vist en tota la lliga i, finalment, van acabar girant la situació jugant com no havien fet en tot el partit i enduent-se la victòria. Per tant, hem d’entendre que si un dia comencem malament un entrenament o un partit podem transformar-lo.
PD: què us penseu, sempre m’acaba guanyant la partida al parxís.

 De la situació anterior destaco el canvi de xip. S’aconsegueix un final diferent si hi ha un treball personal o grupal que implica un canvi. Elles van proposar-se canviar l’actitud, el joc, l’objectiu… el que fos, i ho van aconseguir. Cadascuna de vosaltres ha d’aprendre a capgirar les emocions que té dins i entendre que això tard o d’hora acaba tenint resultats.

 Tan important és no enfonsar-se quan es perd com aguantar la pressió quan estàs guanyant. La primera part la tenim més treballada i poc a poc anem avançant però la segona no. Sé que sou molt petites però també és important saber estar a dalt i no relaxar-se o aguantar els moments de debilitat. Dissabte al veure que ens remuntaven ens vam atabalar, col·lapsar i vam deixar de fer el que dúiem fent els 7 quarts anteriors. No vam aguantar la pressió i d’això n’aprendrem.

 Deixo per l’últim el més important per mi, l’excel·lent joc. Va ser increïble veure-us jugar. Cada quart fèieu estar orgullosos als pares, mares, companyes de la banqueta i a mi. Van sortir coses que treballem als entrenaments, detalls personals, actituds… va ser brutal. Totes, absolutament totes, vau estar magnífiques. Potser les coses han canviat molt des de que jo era mini però no recordo ni de lluny jugar així. Evidentment hi ha talents individuals que sobresurten en aquesta categoria però com jugueu com equip és al·lucinant. Evidentment hi haurà milions d’errors però hi ha certes situacions i accions que, per ser minis, no són habituals. Sempre presumeixo de vosaltres dient això (jeje).

Sé que la crònica és llarga però m’agradaria molt que els 4 punts anteriors quedessin molt clars i n’entenguéssiu el missatge. Podeu estar més que satisfetes pinpins.