Han jugat: Carla, Neus, Lia M, Lia N, Cèlia, Xènia, Anna, Núria, Mar, Èlia i Candela.

Aquest cap de setmana jugàvem el tercer partit en 7 dies i ha estat el que menys m’ha agradat. Malgrat la decisió que vaig prendre dimarts us diré que guanyar o perdre no és el que més em preocupa. Va  ser un acte d’amor, confiança i empatia cap a vosaltres.

Quan era petita i vaig anar a jugar a Girona vaig tenir un entrenador que em va dir: la qüestió no és guanyar o perdre sinó com ho fas. És a dir, si t’han guanyat o si has perdut tu. Cadascú ho pot  interpretar com vulgui però jo ho he enfocat sempre a l’actitud. M’estic fent molt i molt pesada amb això i ho sé, però és essencial. I no només en el bàsquet. Es tracte de sortir del camp satisfeta i
segura que ho has donat tot. I donar-ho tot no vol dir donar el 100% sempre eh.

Hi ha dies que, per moltes circumstàncies, només podem donar el 70% o 40% però l’objectiu ha de ser arribar a aquest màxim. Si aquell dia només puc donar el 60%, no puc donar un 30%. També us diré que no ho estic enfocant a punts, pilotes robades, rebots, etc. He sortit moltes vegades satisfeta d’un partit sense haver fet ni un punt i sense haver robat cap pilota.

Dimarts passat, contra el Torroella, us ho vaig dir tal qual. No m’importava en absolut haver perdut de 3 punts després del que vaig veure. Us vaig dir que no tenia absolutament res a recriminar o de què queixar-me. Havíeu estat impecables. Us vaig dir que aquest partit no l’havíem perdut nosaltres sinó que ens l’havien guanyat elles. Per mi vam sortir victorioses del pavelló. La sensació que teníeu de satisfacció i de feina ben feta és la que heu d’intentar aconseguir sempre. Dissabte no teníeu aquesta mateixa sensació. Vosaltres mateixes notàveu que podíeu haver fet més. Que alguna cosa més us quedava per donar a pista. No vaig veure les mateixes cares. Si dissabte haguéssim guanyat de 20, la sensació de no haver donat el màxim seguiria present. Per tant, no és un tema de resultat numèric.

Quan parlo d’actitud em refereixo a la concentració, la intensitat, el positivisme, l’ambició… Entenc que hi ha caràcters i caràcters i evidentment no exigiré a tothom el mateix, només faltaria. Però hi ha uns mínims que s’han de complir. No puc recuperar una pilota i dubtar a on fer bàsquet, no puc sortir al camp i no saber durant 4 minuts a qui defenso, no puc quedar-me quieta esperant a que
les meves companyes es trenquin les banyes lluitant un rebot i l’acabi agafant la meva, no puc ser intensa atacant i tenir passotisme defensant, no puc exigir a les meves companyes coses que jo no faig bé, no puc contestar a l’entrenadora ni a l’àrbitre, no puc estar distreta o rient quan l’entrenadora explicar alguna cosa perquè després no es fa bé, no puc enfonsar-me perquè una cosa no surt i menys quan l’entrenadora m’anima constantment a intentar-ho i equivocar-me, no pot ser que us treguin una pilota de les mans i us sigui igual… que, com a mínim, s’hi hagin d’esforçar.

Crec que aquest cap de setmana ens ha fallat la intensitat. Quan som intenses, som imparables. Quan sou intenses, us surt tot el bàsquet que porteu dins totes i cadascuna de vosaltres i és al·lucinant. Però això només passarà si sou intenses.

Sembla una crònica molt negativa i dura però us asseguro que no. Simplement volia remarcar aquest aspecte un cop més perquè crec que un cop el tinguem a l’ADN farem 3 passos agegantats endavant. També m’agradaria especificar que les cròniques són generals. Cada cap de setmana menciono aspectes que m’agraden, sorprenen i/o desagraden de les jugadores i en cada cas hi ha excepcions.