Han jugat: Carla, Neus, Lia M, Lia N, Cèlia, Xènia, Anna, Núria, Mar, Èlia i Candela.

No sé ni com començar la crònica. Tinc una adrenalina ara mateix que crec que res ni ningú em podria parar. Ha estat una passada. Segurament només m’entendran les mares/pares i les nenes però us asseguro que avui el mini femení ha fet show.

Us poso en context, l’octubre passat vam jugar contra aquest equip i vam perdre d’uns 30 punts aproximadament. Pel poc que solc recordar els partits anteriors diria que ens van guanyar justament i que a nosaltres ens faltaven conceptes, entrenaments… i el més important, el físic. Ens tornem a trobar a aquest equip a la lliga. En comptes de jugar un dissabte ens toca jugar el partit un dimarts. La meva situació el dilluns anterior era de calma intentant fer ioga o qualsevol cosa que em relaxés pensant que l’endemà (un dia de col·legi) les nenes vindrien cansades, despistades i, a més, el contrincant era tot un repte. El meu objectiu personal era no alterar-me gaire i intentar entendre-les. Arribo dimarts a casa després del partit i em pregunto: què carai acaba de passar?

Fa molt temps que no gaudeixo tant del bàsquet. De fet, quan estava fent la xerrada final a les nenes m’he emocionat. I ni tant sols he jugat jo el partit… ni tant sols tenia un familiar o amic jugant que em pogués fer emocionar… qui m’havia de dir a mi que algun cop tindria tantes emocions juntes des d’una banqueta… No he vist mai que un partit de categoria mini fos així. Hi ha hagut bon bàsquet, tensió, adrenalina, passió, ànims, crits, aplaudiments, actitud… no sé, potser estic exagerant però per mi s’ha vist clarament reflectida l’essència del bàsquet. Heu tingut detalls basquetbolístics increïbles, és  d’admirar com us animeu entre vosaltres, la grada ha estat magnífica i pel que sé els hem transmès el partit. Els pares i mares estaven vivint el partit com nosaltres, us han animat com si no hi hagués demà i un cop acabat el partit m’ha donat la sensació que estaven tant o més contents, satisfets i orgullosos que jo. Aquesta és la paraula que us he dit i amb la que m’he definit avui envers vosaltres, estic orgullosa. M’heu fet recordar perquè el bàsquet va començar a ser un dia la meva passió. M’heu fet recuperar la il·lusió. M’heu donat una dosis d’energia al·lucinant per seguir treballant amb vosaltres. I m’heu demostrat que, a part de ser esponges i aprendre a passos gegants, em respecteu i valoreu i només us diré que aquesta combinació pot ser una bomba.

Només tinc una última pregunta: NO PODRÍEU FER AIXÒ CADA CAP DE SETMANA ESTIMADES NENES? Potser tot és gràcies a l’equipo flipo!